Historia de la UCI

 

La UCI ha experimentat una evolució constant al llarg del temps, degut a l’àmplia problemàtica de salut dels pacients, així com l’evolució i el desenvolupament tecnològic per tal de dur a terme els tractaments necessaris.

Al 1860 Florence Nightingale, pionera de la medicina moderna, explicà la conveniència que els hospitals comptessin amb una unitat especial, amb l’objectiu de dotar al pacient amb una àrea exclusiva per la recuperació d’un procés de cirurgia. És per això que les primeres descripcions de la UCI van associades als moments post quirúrgics, cosa que va suscitar certa controvèrsia. No obstant, la primera UCI dels Estats Units va ser promoguda pel neurocirurgià Dr. W.E. Dandy al 1940, amb una capacitat per a 4 pacients i especialitzada en serveis post operatoris relacionats amb la neurologia. Malgrat això, les primeres UCIs post quirúrgiques van néixer a Alemanya a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, per tal que els soldats ferits, una vegada operats, poguessin ser ingressats en funció del seu estat de salut. Posteriorment, a principis dels anys 50, van aparèixer les primeres unitats de cures respiratòries per l’epidèmia de poliomielitis que va tenir lloc a Dinamarca, i en la que es van haver de dur a terme tasques de traqueotomia i ventilacions manuals.

El concepte que avui dia es coneix de la UCI, és a dir, el d’unitat hospitalària per pacients en estat greu, ha estat una conseqüència i una evolució de les primeres unitats especialitzades mencionades anteriorment. A les acaballes dels anys 50 i al llarg dels anys 60, la UCI va tenir un gran desenvolupament com a unitat d’infermeria i tractament de caràcter intensiu, aïllada físicament de les sales convencionals hospitalàries. De fet, al 1958, tan sols un quart dels hospitals amb capacitat per a més de 300 pacients comptaben amb una UCI a les seves instal·lacions, una xifra que va augmentar considerablement a finals dels anys 60. A més a més, segons un estudi canadenc realitzat al 1961, hi va haver una important reducció de la taxa de mortalitat gràcies a la implementació d’aquest tipus d’unitats.

Juntament amb la inèrcia positiva de resultats dels pacients de la UCI als hospitals, des de diferents estaments es va començar a atorgar major importància a especialitats de la medicina intensiva. Al 1970 es va crear la Societat Americana de Cures Intensives (SCCM). A l’Estat Espanyol, mitjançant el Reial Decret 2015/1978 es va idear l’especialitat primària coneguda com Medicina Intensiva. Al 1982 va sorgir la Societat Europea de Cures Intensives (ESICM). Convé no oblidar la certificació d’especialitats com la medicina interna, la ginecologia o la cirurgia, dins la medicina intensiva per part del Consell Americà d’Especialitats.

Després de la consolidació de la UCI com a secció hospitalària, hi ha hagut una evolució constant dels serveis abarcats, per tal de millorar la unitat i els tractaments duts a terme en pacients de gravetat. Per això, avui dia la història de la UCI continua progressant. Hi seguirà havent una evolució constant gràcies a l’avenç de la ciència i la tecnología, així com l’aparició de noves patologies.